Per Maria Garcia.
Feia mesos que a en Pitu Garcia i a mi ens rondava pel caparró fer alguna coseta maca a muntanya, que en diem, i després de rumiar-hi i donar-hi voltes ens vam decidir per buscar uns dies per anar a fer l’Aneto (3.404 metres).
Vam començar a preparar el viatge, vam quedar amb el Ninyo i algun que altre “muntanyero veteranu” que ens va donar quatre consells i ressenyes.
Cada vegada tot plegat anava agafant forma. Estàvem ben animats tot i que jo poca les tenia totes que poguéssim fer-ho, ja que hi anàvem solets i no som experimentats en alta muntanya…. les dones ja ho tenim això, som prudents de mena em sembla a mi.
Va arribar el dia i vam agafar direcció Benasque ,i d’allà, a la Besurta (1.860 metres), on vam fer nit amb la furgo. Ens vam llevar d’hora, encara no clarejava, vam engolir una mica d’esmorzar “muntanyeru”; les motxilles amb el menjar, beure i material per la neu, i vam emprendre el camí .
Al cap de poca estona de seguir el sender, per cert, molt ben fresat, ja vam veure el refugi de la Renclusa, on si es vol es pot reservar per menjar i sopar. Aquí ja hi començava a haver neu i vam decidir calçar-nos els crampons.
Vam seguir cap amunt, passant pel Portillón Superior, Collado de Coronas, tota la ruta amb força neu, molt de sol i molta pell rustida. Sí sí, semblàvem dos pollastres volta i volta. Ens vam oblidar de posar-nos crema protectora i ens va sortir cara la broma…
L’última rampa abans d’arribar al Pas de Mahoma va ser dureta…. ja anàvem ben “cuits”. Un cop feta, però, ja vèiem el cim ben a prop, i jo cada cop més emocionada i contenta (pensava: “ja veuràs que quan siguis a dalt te s’escaparà la llagrimeta, com sempre…”). En el fons sóc una tova, ves.!
En fi, vam fer el Pas de Mahoma amb seny i com vam poder i, finalment, amb molta satifacció i emoció als ulls vam fer-nos una forta abraçada per celebrar-ho. I jo, llagrimeta “al cantu”.
Ara era hora de menjar una mica i baixar cap avall. Semblava que no s’acabava mai, la baixada! A més, eren al voltant de les 12:00h i el sol ja havia fos molta neu, cada cop era més tova. O sigui, que vam baixar a estones de culs, a estones corrent, i com es podia…. i així fins al Pla d’Aigualluts, on ja trobàvem planer i el riu. Una horeta més de passejada i ja érem de nou a la Besurta.
Fins aquí va arribar aquesta petita aventura nostra, i jo no sé fins quan me’n recordaré d’aquest dia, però espero poder fer-ho durant moltíssims anys perquè per mi fou gran dia que vaig dur a terme una gran gesta i amb una gran companyia.
M’ha agradat molt poder compartir aquesta breu historieta amb vosaltres, i des d’aqui us animo que expliqueu les vostres sortides, aventures, excursions, curses…
Moltes gràcies a tots!
Salut