Text i fotografies: Gerard Castellà
L’Eduard feia un any que no tocava la bici de carretera, però quan li vaig comentar que volia fer una sortida d’un parell de dies, va costar-li poc llançar-se a la piscina.
(Gerard): “La volta al massís del Canigó? Carai, sembla molt ben parit això! Conec part de la ruta i és genial! A més, 270 km i +4.276 metres en dos dies… no està malament. Amb la calma ja ho farem bé”.
Dit i fet! L’endemà, amb quatre trastets en una alforja, ens enfilaríem cap a Ripoll, punt d’inici d’aquesta ruta circular.
A les 8.00h del matí ens plantem a Ripoll, i la calor apreta de debò en aquest primer dia d’agost. La boirina matinera va desapareixent a mesura que passen els minuts i guanyem altitud. L’ascens al capdamunt del coll d’Ares és suau i progressiu, sense rampes empinades, fet que ens permet gaudir del bell paisatge que dibuixa Molló a la nostra dreta. Ja som a dalt, a 1.513 m, i des d’aquí veiem el Camí de la retirada, utilitzat al 1939 per milers d’homes i dones que fugien de la guerra i la repressió franquista. Ara ens queda un ràpid i divertit descens fins arribar a Prats de Molló, a la Vall del Tec.
Seguim el riu Tec fins que topem amb la nostra desviació: Amélie-les-Bains. No anirem a la dreta en direcció a Perpinyà, sinó que trencarem a mà esquerra cap a Palalda per anar a les faldes del Canigó. D’ara en endavant les carreteres es converteixen en vies secundàries, amb un trànsit inexistent i, això sí, amb pujades, moltes pujades. És possible que els nombrosos cartells de “Route des Cols” que veiem hi tinguin alguna cosa a veure…
Avancem poc a poc i enforteixo la imatge que tinc del sud de França: que és un lloc fantàstic per viatjar amb bicicleta. Gent amable, petits poblets de pel·lícula i respecte envers els ciclistes. Tornem a la realitat, però. Deixem enrere el col de Xatard i encara ens queden uns quants quilòmetres més per anar fent gana. Això deduim, almenys, ja que aquesta carretera no surt al mapa que duem. El sol cau vertical sobre les nostres espatlles i ens rostim com un pollastre a la brasa. Malgrat tot, ens deleitem amb la figura imponent del Canigó, que apareix tímidament en un cel blau immaculat.
El Col de Palomère (1.036 m), camí del refugi de Cortalets en direcció al pic del Canigó, posa punt i final a la pujada d’avui. Ja hem entrat al Parc Naturel Régional Des Pyrénées Catalanes, i ara només queda un vertiginós descens fins a Prades, que el disfrutem com nens petits. El que no ens agrada tant és la temperatura que trobem. Creuem un vall frondosa i, de cop i volta, un aire calent ens omple els pulmons creant una sensació d’asfíxia. – D’on surt això? Que hi deu haver un incendi? – ens preguntem. Fàcilment devem estar per damunt dels 40ºC i no corre ni un bri d’aire. És la mateixa sensació d’obrir un forn a ple funcionament en un dia d’estiu i apropar-s’hi per treure la safata…
Altra vegada entrem a la civilització i, al primer bar que trobem, parem a engolir una beguda fresca. Déu n’hi do quina rustida que portem. El maillot de l’Edu transpira la sal del seu cos! Arribem a Prades, on farem nit. Fem un volt pel poble i mirem d’hidratar-nos tant com podem. Quan la cambrera em veu demanar-li tres cerveses en menys de cinc minuts, em pregunto què li deu passar pel cap…
Ens llevem més bé dels que ens pensàvem i ens posem en marxa d’hora, abans que el sol cremi. A les notícies han dit que avui seria el dia més calorós de l’estiu al Pirineu, i nosaltres estem aquí per comprovar-ho in situ, no fos cas que s’equivoquessin. Passat el bonic poble de Vilafranca de Conflent comença la pujada i, fins al capdamunt de Mount Louis, suem la gota gorda, potser més del que crèiem. Tenim temptacions d’aturar-nos a les gorgues de Saint Thomas o de Llo, però ho haurem de deixar per un altre dia.
Del Col de la Perche comença la baixada, i la Cerdanya ens dóna la benvinguda amb un paisatge verdós, amb desenes de pics al voltant, com el Puigmal. A Puigcerdà endrapem una pizza que ens donarà energia per fer la Collada de Toses, una pujada força gradual que queda en segon pla després dels rampots matinals fins a Mount Louis… “Ja ho tenim, això, nanu!“, ens diem abans d’iniciar l’últim descens de 35 km que ens durà a Ripoll.
Últims quilòmetres per gaudir, poc a poc, i contemplar els paisatges que ofereix aquest entorn especial. Apartem les mans del manillar i volem sobre l’asfalt! Passem per Ventolà, on hi ha el mític restaurant Ca l’Anna, i l’estómac murmura per veure si parem a fer-hi un queixalada. Però Ripoll queda aprop… i les cerveses, els seitons, les patates i les olives, encara més!
Més informació:
· Ruta que vam seguir del Wikiloc
· Àlbum de fotografies complet