L’Alberto Garcia, pare de la Mireia i apassionat de la muntanya, no va participar a l’Oncotrail, encara que va acompanyar amb bicicleta i en quasi tot el recorregut de la prova a l’equip de l’AEP participant a la cursa. L’Alberto ens narra com va viure l’Oncotrail en primera persona, com ho va viure des de dins.
“En primer lloc, voldria felicitar als organitzadors, col·laboradors, ajudants i participants, que han dedicat el seu temps i el seu esforç perquè aquest esdeveniment esportiu fos un èxit i així col·laborar amb aquesta gran causa que és la lluita contra el càncer.
Els components de l’equip que representaven a l’Agrupació Excursionista de Palafrugell van ser:
La Mireia, sempre amb la inseguretat i el dubte abans de la cursa, preocupada per si donarà la talla i podrà seguir el ritme dels altres. Quan comença la cursa es transforma, deixa de ser la Mireia insegura i es converteix amb una esportista de grandíssim nivell que supera amb escreix totes les expectatives.
En Mati, sempre entusiasta i alegre. En els controls, en comptes de beure i menjar per recuperar-se, no para d’enraonar, no calla; s’apuntaria a un bombardeig per fer quilòmetres, quan no pot més és perquè fa ja molta estona que s’ha quedat sense piles. S’hi va deixar la pell per ajudar a l’equip.
En Marc, la modèstia i la discreció, qualitats genètiques per destacar en qualsevol esport, molt bo en tot el que fa. Gran com a esportista i gran com a persona.
En Ricky, la motivació sense límits; esportista d’altíssim nivell amb capacitat per aspirar a podi en qualsevol prova en què participi; s’apuntaria a dues Oncotrails seguides; un puntal en l’equip.
L’Enric, com a capità de l’equip va fer-ho amb la sensatesa i l’experiència d’un professional, moderant el ritme i donant les instruccions adequades. Generós en l’esforç. Ho va donar tot i més!
I en David. Quan em van dir que formava part de l’equip vaig comentar que amb el seu pes i amb la seva envergadura tindria dificultats per aguantar tants quilòmetres. Em vaig equivocar, no només va aguantar, sinó que va fer més quilòmetres dels assignats, va contribuir com el que més al triomf de l’equip. Les meves disculpes.
Jo no formava part de l’equip que representava a l’AEP a l’Oncotrail celebrada el dotze d’octubre, però vaig acompanyar a l’equip amb la meva BTT durant gairebé tot el recorregut. Sé de primera mà el ritme, les pujades, les baixades i els murs interminables que varen suportar les seves cames per arribar primers a la línia de meta. El recorregut “trenca-cames” i exigent al màxim i la quantitat de quilòmetres acumulats eren només aptes per a cames, cors i ments privilegiades “en estat de gràcia”; però fins i tot complint tots aquests requisits, no tenies la certesa de poder-ho aguantar.
Els corredors de l’AEP s’hi varen deixar la pell per a fer un paper digne i varen patir el que ningú s’imagina, primer amb la idea d’acabar sense cap altre pretensió que fer una bona cursa i, més endavant , quan varen veure que tenien opcions de guanyar, van treure forces d’on no n’hi havia, traient fins l’últim bri de la seva energia per tenir la merescuda victòria després de tant i tant d’esforç.
Aquesta és una de les poques vegades, potser l’única, que he tingut l’oportunitat de seguir una competició d’aquesta duresa des de dins, pujada a pujada, quilòmetre a quilòmetre i ser testimoni d’excepció de tot l’esforç i de la generosa entrega del nostre equip; però el que més em va impressionar a banda de l’extrema duresa de la prova, va ser la solidaritat, la generositat, el companyerisme i l’actitud compromesa, donant-ho tot per fer un bon paper, però prioritzant sempre el grup i l’estat de cadascun dels corredors. L’equip es va mantenir unit durant tot el recorregut, corrent sempre junts, com si fos un de sol; les seves converses eren d’ànims i recolzament dels uns amb als altres; no hi havia ni forts ni fluixos, només un objectiu comú que havien d’aconseguir entre tots.
Vaig ser testimoni de crisis duríssimes d’algú que es quedava endarrerit perquè el seu cos deia prou, amb terribles enrampades que amenaçaven en bloquejar les seves cames. Gairebé arrossegant els peus i sofrint l’inimaginable, seguien com podien per intentar mantenir el ritme i no perjudicar la marxa dels demés.
Les mostres de generositat varen ser constants, fins al punt que algun corredor que ja li tocava descans i relleu en el següent control, tot i que estava desitjant arribar perquè el seu cansament era extrem, s’oferia per continuar i fer el torn del seu company que estava molt pitjor, amb el risc i la por de no arribar, i el desgast i l’esforç que això representa.
Però, si els quilòmetres i l’extrema duresa de la cursa obligaven als corredors a fer uns esforç inhumà, els crits d’entusiasme i els ànims d’amics, familiars, coneguts i aficionats, que hi havia en els controls per animar els corredors, eren una injecció contínua d’energia que et posava la pell de gallina. Varen contribuïr amb el seu gran entusiasme a la victòria de l’equip.
Un milió de gràcies per a tots!!!
Per a mi va ser un autèntic plaer compartir amb els corredors un dia tan intens i tan emocionant; per unes hores vaig reviure temps passats i em vaig sentir una mica més jove.
Felicitats per la vostra merescuda victòria, un deu com a esportistes i una lliçó magistral de companyerisme i de treball en equip.”
MÉS INFO A:
Mil gràcies a tú Alberto, una gran ajuda la teva i un relat excepcional, es nota que escrius amb el cor!!