Triatló Trail Les Medes – Montgrí

Fa temps que, amb la Maria Garcia, vam decidir de fer un equip mixte per anar a la Triatló Trail Les Medes – Montgrí, celebrada el cap de setmana anterior. Es tracta d’una prova de resistència per etapes en la qual el participant pot realitzar una, dues o tres proves en categoria individual (swim, btt, run, duatló o triatló) o bé en categoria triatló per equips. En el nostre cas vam participar en categoría triatló per equips, i no ens va costar gaire enganyar a en Jordi Alsina per la part de BTT, a la Maria per la part de córrer i a mi per la part de natació.

Aquesta triatló és ben extranya perquè no es fa seguida (bé, no n’he fet mai cap, però em consta que són seguides, jejeje; aquesta era diferent), sinó que cada modalitat és com una cursa: tothom surt a la vegada i se sumen els temps parcials.

En definitiva, que abans de les 7:30h s’havia de recollir el xip i, com que és una prova on et miren el temps, vaig pensar que si arribava aviat potser ens donarien alguna bonificació… Fins i tot els hagués ajudat a muntar, però tenia massa son. Per cert, hi havia un cel molt tapat. Semblava que havia de ploure, però al final va fer sol i vent.

La part de natació és molt xula. Et duen amb vaixell fins a les Medes i, d’allà, nedes fins a la platja de l’Estartit, a uns 1.800m de distància. Malgrat les rampes als bessons que vaig patir la setmana passada mentre nedava, aquest cop vaig anar molt millor i no vaig tenir cap molèstia. Una vegada arribes a la sorra, encara no s’ha acabat tot. Ja fas peu i encara queden 25 o 30 metres. Doncs au, queda sortir fent saltironets i s’acaba la meva part; ara tota la pressió és per als altres. Per cert, siguem sincers. Per què no dir-ho. Tots els bons nedadors eren al poble del costat, a Begur, que hi havia una travessa amb més de 600 nedadors.

A partir d’aquí ja no vaig veure res més. Des del lloc on es fa tot ja no s’hi arriba perquè estava neutralitzat fins a fora del poble. Només sé que en Xiu va marxar net com una patena i amb cara d’anar a passar l’estona, i va tornar ben esgarrinxat i amb cara d’espant. Amb cara d’espant, no, però van dir alguna cosa que passarien per mal camí, talls a peu i moltes pedres.

Ara tota la pressió és per a la Maria. Com m’agrada això d’anar pressionant a la gent! Ells també tenien un tall neutralitzat, pel què ni la veuríem sortir ni la veuríem arribar del tram cronometrat. El recorregut no tenia res a veure amb el que ella creia que faria ja que el van modificar. Al final la Maria arriba… com si vingués de la guerra! Desconec què tenen al voltant de l’Estartit perquè tothom arribi ben esgarrinxat, però és millor això que tornar amb uns segons o minuts de més, no?

Al final es van liar amb les classificacions i no hi va haver podis, però ja vam fer nosaltres la foto, amb un petit intrús, que no té por de res.