PROJECTE XEVI – 8ena Pedalada Solidària al Senegal
Kassumay kep…!!! Els “Som-hi” d’en Paco ja comencen a l’aeroport de Barcelona on, després de passar més de mitja hora facturant l’equipatge i fer les llargues cues del control de seguretat i del control de passaports on ens toca l’hora de tancament de la porta d’embarcament, ens fa córrer per pujar a l’avió, tots morts de gana. Les 14 persones que passarem els pròxims 14 dies i les seves 14 nits junts just ens hem acabat de conèixer tots i marxem al Senegal, a la zona de la Casamance sense saber gaire res més del que ens espera que l’anar en bicicleta, visitar els projectes de l’organització en que hi estem col·laborant i beure moltes Gazele…!!! Comencen els riures i els viures…!!!
S’inicia la pedalada, amb la furgoneta carregada de material escolar, tèxtil, sanitari i esportiu per a entregar als pobles d’Affiniam, Thionck Essil, Diannah i Oussouye i equipaments de protecció individual i cascs per als bombers de l’aeroport de Banjul (Gàmbia), Cap Skirring i Zinguichor, a Senegal. Visitarem també el projecte del mercat cobert a Diannah i l’escola, així com la d’Oussouye i Baila.
Les presses s’esvaeixen quan arribem a Banjul. S’activa el mode africà, el temps es ralentitza, es relaxa, l’estrès de casa queda enrere, encetem els dies de convivència, de solidaritat, d’amistat, de bona companyia i harmonia, d’alegria, de companyerisme i de pau, d’estones buscades de solitud, de retrobament interior, de colors intensos, vius, un aiguabarreig de cel blau, mangos verds a punt de treure el fruit, camins d’argila roja i sorra ocre, postes de sol dorades i sortides ataronjadament rosades, del cel nocturn immensament estrellat vist, admirat i contemplat des d’aquell embarcador a Coubalan, gaudint del silenci dolçament interromput amb el riure i les xerrades dels companys assaborint la miqueta de vi encara del sopar o d’una Gazele fresqueta o fins i tot el cubata de whiski, la fascinant brillantor de la lluna i les estrelles senegaleses que m’encisen, en silenci em parlen i em fan sentir feliç, de les buguenvíl·lies fúcsies i blanques, d’aigua de riu fangosa i sorprenentment salada, de llargues platges de sorra fina amb les onades de l’Atlàntic de marea alta flirtejant i picant-nos a les rodes de les bicicletes i facilitant-nos el camí, rient i fent sorgir la nena que porto dins, esquitxant-nos la samarreta i marcant-la amb moments feliços del viatge, del passeig a la platja llarga de Kafountine amb les barques pintades amb cenefes de colors estridents i els pescadors recollint el peix, amb les gavines dansant en l’aire pendents de la recol·lecta, dels mercats artesanals aglomerats de paradetes de fruita, verdures, carn, peix, braçalets, bin-bins, de pedalades sota un sol calent en llargues carreteres buscant una ombra on parar-nos per poder beure aigua, menjar un plàtan o una mandarina, pedalades a les pistes de sorra blanca i farinosa o pels arrossars amb aquella barreja d’olors salades, les olors del riu, del mar, dels arbres, de les dones, dels homes, dels nens, olors que desvetllen el meu cos, d’haver de carregar les bicis en una barca on hi vam passar hores, esmorteint-nos la gana amb un parell de fuets ben repartits, a ple sol, que ens va deixar ben estabornits, voltant entre els manglars, perduts, amb el capità Bamba, dels esmorzars d’embotits de casa i mermelada de mango i amb cafè soluble diluït amb l’aigua calenta del termo “bullida tres cops” i els sobrets de llet en pols, del Chocopain, i dels vermutillos i Gazeles abans de sopar amb els cacauets regalats per la mare d’en Kingki, dels menús d’arròs blanc i pollastre o amb boletes de peix fumat, del sopar de gambes que en Paco ens va preparar de sorpresa, de les ostres a la brasa aquell capvespre a l’illa d’Effrane, el racó de pau del viatge, on prèviament havíem anat a buscar amb en Mamadou i en Pierre, de l’amanida rentada amb lleixiu, de les dutxes amb aigua freda del pou, repartint-nos acuradament pel cos amb la pell d’un coco, de la roba penjada cada tarda després d’haver ensabonat i fregat per treure la suor i les taques del dia però donant-li cada dia aquell toc entre groc i malva africà, les empremtes del viatge, dels balls improvisats en aquella festa de reagge, de les corredisses nocturnes al lavabo i les “dutxes imprevistes de mitjanit”, d’aquells moments de guitarra buscant els sons i les lletres per fer la cançó del viatge, de l’apagada de llum a mig partit de futbol, dels pocs moments personalment en silenci quan teníem wifi, de les salines blanques i els arbres gegants, dels animals lliures, dels galls i les gallines espicassant la sorra dels carrers, de les cabretes i garrins travessant les pistes, dels venedors ambulants en bicicleta de peix i carn que s’afanyaven per atrapar-nos i preguntar-nos què fèiem, d’on veníem, curiosos de veure’ns, dels crits dels nens amb els seus “toubab” i “alulum” que ens venien a l’encontre, de les veus de la seva gent, la seva música, el so de la kora i del yembé que transformen els meus sorolls en melòdics sons, de les repetides imatges de les dones treballant i els homes dalt de les motos, voltant o fent la xerrada a l’entrada de casa o sota la petita ombra de l’arbre, de les mirades tendres dels infants de l’orfenat d’Oussouye que ens van entendrir, de la felicitat innocent dels nens de l’escola de Diannah compartint els caramels entre ells i amb aquells ulls brillants demanant-te que els hi inflessis els globus, de l’amuntegada de llibres al pati de l’escola amb el consell de professors rebent el material entregat, del partit de futbol a Baila on en Mussa va jugar amb delit i els somriures corrien descalços sobre la sorra fina, la felicitat dels nens que sense tenir tant riuen més, la calorosa rebuda de les dones i dels nens d’Affiniam animant-nos amb la seva música feta amb un parell de fustes, la seva noblesa, la seva música i càntics d’agraïment, cridaners, vius, del seu esperit de comunitat on vam entregar les bicicletes, moments emotius, contents de compartir estones precioses amb els senegalesos però alhora coberts d’una dolça melangia sabent que el viatge arribava a la seva fi, amb la satisfacció de conèixer un país i una cultura totalment diferent a la nostra, fent-ho amb bicicleta i molt ben acompanyats de gent senzilla i simple, el grup Senegal Març 2017, una gran família.
En aquest nostre gran viatge, que no només per distància sinó per situacions viscudes, moments compartits, confessions a cau d’orella, sota la brillantor dels estels, amb passejos privats, al seient del darrera de la furgoneta, entre pedalada i pedalada, a la platja, enmig d’un mercat… en aquest petit gran projecte teu, Paco, ens hem fet valents i valentes per prendre decisions, per fer-nos créixer, per tancar portes i obrir-ne de noves, per tenir il·lusions, per perdonar, per estimar de nou o per acabar un amor que ens feia mal, per veure la vida des d’un altre prisma, per asserenar-nos…
I és que aquest petit resum de la nostra pedalada, la 8ena. Pedalada solidària, també vol ser una manera de donar-te les gràcies a tu, Paco, per crear projecte Xevi, tirar-lo endavant i sempre tenir present aquella persona que un dia ens va deixar però que sempre hi és, aquella gran persona que et fa enterbolir els ulls recordant-lo i veient-nos allà, entregant material i rebent felicitat, que et va fer moure, i a fer-nos conèixer, a tots, i viure 14 dies i 14 nits en un entorn màgicament impressionant amb persones que ens van eixamplar el cor i ens van estovar l’anima. Vam marxar carregats. Hem tornat plens.
Adam, Carme, Emma, Esther, Jaione, Jordi, Jorge, Kingki, Lluis, Merce, Natasha, Paco, Rosa, Tat i Xavier, el grup Senegal Març 2017
Més informació, cliqueu aquí